La “Pilarica” del trot?


Ho explic cada any a classe: les idees sense un pressupost darrere no tenen futur. Tampoc no en tenen, de viabilitat, les ideologies sense un capital que les estaloni. Per posar alguns exemples demostratius del que és més que una teoria no em caldrà, a partir d'ara, anar molt lluny: el tenc, ai!, a ca nostra, a ca meva. Si algun lector ha tengut la deferència de llegir els meus escrits sabrà que no tenc una ideologia molt compacta, però que una de les bigues d'aquesta ideologia, una mica ruïnosa i prou crepuscular, és el meu sentiment antinacionalista. Estic en contra de tots els nacionalismes, però sobretot de l'espanyolista, que és el que he hagut de patir tota la vida. Som antinacionalista, però sempre m'ha faltat capital per poder ser radical, ferm i conseqüent amb la meva ideologia. Un exemple: no fa gaires setmanes es va convocar una carrera de trot que duia com a nom “Campeonato de España de caballos de trote de dos años”. Si hagués tengut la butxaca plena, puc assegurar que no hauria apuntat la meva egua, Aina de Font, a una carrera amb l'esmentat títol. Però, després d'examinar l'estat de la meva depauperada economia, vaig decidir abandonar la dignitat i vaig inscriure l'egua. La sàvia preparació d'en Jaume Morro i d'en Domingo Pérez Mendiola, les prodigioses mans d’en “Boveret”, que duien les regnes, i la intercessió, des del cel, de la monja de Sencelles, a qui sempre encoman els meus assumptes hípics, feren que l'egua guanyàs, amb solvència, la carrera, i que jo tengui ara, a les meves vitrines, un trofeu on no figura, en la inscripció, ni una sola paraula en la meva —nostra— maltractada llengua. Si he de dir la veritat, el sacrifici —la traïdoria, en certa manera, en que vaig caure— fou, tanmateix, una mica inútil, perquè després d’haver pagat els dos entrenadors, el menador, i lliurat un petit donatiu als que serven la memòria de la monja que sabia dur el rosari amb una mà i les regnes amb l'altra, no crec que el fet d’haver estat, ni menys ni pus, que campió d'Espanya em basti per a un sol cafè. Tenc, doncs, i com ja sabeu, la butxaca tan eixuta com abans o més. Aquesta lamentable situació econòmica és la que m'ha empès a caure de nou en incoherència amb la meva ideologia antinacionalista. Aquest divendres, es corr el “Criterium dels dos anys”, així en llatí i en català, però ho fa en el programa —mirau!— de la “Diada de la —quasi res!— Hispanitat”. Com que el guanyador s'emporta una significativa quantitat de monedes i, a més, queda classificat per al Gran Premi Nacional, el nostre derbi, he estat una altra vegada, ai, feble i he tornat apuntar l'egua on, en circumstàncies econòmicament més favorables, no l’hauria d'haver inscrit. Segons l'amic Antoni Oliva, la màxima autoritat en assumptes hípics del nostre petit país, no és del tot improbable que l'egua guanyi i que jo en conseqüència a més de ser ja campió d'Espanya em proclami, diumenge, campió —si no vols tassa, tassa i mitja— de la Hispanitat, i que em transformi en quelcom així com —com ho diria?— “la Pilarica” del trot. He de confessar que el que em passa, el neguit que tenc aquesta setmana, no el desig a ningú. Per un costat necessit sumar per, així, poder comprar civada per n'Aina, però, per l'altra, tem que, si guany, alguna de les nostres autoritats masculines m'entregui, el divendres, el trofeu amb el floc de la rojigualda penjat per l'ansa. I que em besi!

 

Diari de Balears :: 12/10/2012

HETERODOXOS ARAGONESOS AL ENTORN DE LA PILARICA

Ramón J. Sender, Miguel Labordeta, Miguel Servet, Buñuel,

Ramón y Cajal, Goya, Joaquín Costa y Pablo Gargallo.

Angel y Vicente P. Rodrigo (la hermandad pictórica). 1972.

Acrílic / tabla. 150 x 110 cm. Colección IAAC.