Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 03/05/02

 

Polítics


Ja sabeu, amics lectors, que no acostuma a haver-hi moltes simpaties entre el que escriuen al diari i els que es dediquen a la política. En una llarga entrevista que vaig publicar amb el periodista i editor Pere Serra ell m’explicava quines eren les causes d’aquestes desavinences. Entre altres —l’amic Pere raonava— hi ha l’enveja. Volia dir que el periodista sap —millor dit: es pensa— que el polític ha aconseguit sense gaire esforç arribar a un “estatus” i a un lloc de feina que li atorgaven uns bons guanys i uns grans avantatges socials. Un guanys i uns avantatges tres o quatre vegades superiors als que obtenen els qui tenen l’obligació diari d’omplir dues o tres planes, una tasca, la dimensió de la qual a mi en sembla inconcebible. Aquest és un dels motius que fa que gairebé tots els que, amb més o manco extensió, escriuen —escrivim— en el diaris entaferren tot d’una que poden —podem— una nespra a les nostres autoritats.


El que jo vull dir es que, al meu parer, aquesta agressivitat es fonamenta en un malentès i es que el periodistes no sabem valorar les múltiples renuncies que en la vida ha de fer un polític. El dia del Gran Premi Nacional fou una avinentesa on es feu ben palesa l’austeritat i l’estoïcisme a la que es veu obligada la nostra classe política. Fou en el moment en que el locutors de Televisió espanyola anaren a entrevistar-los. Els demanaren si tenien algun favorit a la cursa. Gairebé tots els que estàvem a Son Pardo teníem un favorit —teníem preferència per un cavall o altre. Alguns perquè volen demostrar el molt que sabem de cavalls. Altres el tenen perquè algun dels cavalls que corrien son familiars dels seus. Altres perquè els agradava el mètode amb que ha estat entrenat aquell cavall i la manera en que el preparador n’havia tengut cura. Altres —com jo— perquè quan creuam la mirada amb segons quins cavalls o egües sentim un no sé que en el nostre interior. Ja dic tots sentim alguna preferència que ens donarà emoció —una emoció que serà tan com fort sigui l’amor es— durant la preparació i els res minuts gloriosos de la cursa. Tots menys els polítics.


Sabeu que digueren els polítics que jo vaig sentir entrevistar? Ido que no tenien favorits, que tant els feia si guanyava un com l’altre, que ells el que volien era el be dels mallorquins, de les carreres, de l’esport etc., etc., etc. Compreneu companys periodistes el que això significa? Compreneu aquesta mena de castració sentimental a que s’ha de sometre un polític si no vol perdre vots? Són, ja ho he dit, persones absolutament abnegades, els polítics. Una vocació que els obliga d’oblidar els seus sentiments i les seves preferències per poder assumir aquells que saben que els farà guanyar vots.


Jo voldria que els meus col·legues ho meditassin una mica el que acab de dir. Que pensasin el que significa anar per la vida sense enamorar-se, sense idees en que creure, i sense cavalls que estimar. Que comparessiu amb el privilegi que tenim nosaltres de poder tenir amors i favorit i, a més, de poder-los manifestar en veu alta. No seria just tenir el mateix sou.