Existeixen els Països Catalans?


La pregunta del títol, d’innegable caràcter ontològic, convé completar-la, ben aviat, per altres dues: existeix Espanya? existeix l’arxipèlag Balear? Les preguntes —l’article, en certa manera, que intentaré escriure— té un doble origen. El primer és la meva adhesió des de fa prou anys, pel que fa a la docència i a la recerca, a una corrent de la historiografia de la ciència que s’anomena «constructivisme social de les idees científiques». És una tendència que afirma que les idees que la comunitat científica internacional dóna per certes són aquelles que en un determinat moment obtenen el consens dels científics, però que quan el consens es romp aquestes idees desapareixen o són considerades com un desbarat o una heretgia. La versió més radical del constructivisme defensa que no sols les idees van i venen, sinó que també els sers existeixen o no segons les èpoques. Per demostrar o exemplificar el que diuen assenyalen que en temps de Ramon Llull tot el mon creia en l’existència dels humors —la flema, la pitüita, el còlera etc— i avui ningú la creu, la seva existència. En el segle XVIII tots els científics creien en la realitat del flogist —el gas pel qual s’explicava la combustió— i avui solament els historiadors hem sentit parlat d’aquesta entitat. Ara els científics creuen en el DNA, els viroïdes, o el bossó de Higgs. Demà? Déu dirà. El segon origen de la pregunta que figura en el títol rau en l’oportunitat que vaig tenir la setmana passada d’assistir a dues brillants conferències d’assumpte jurídic que impartiren Tomás Mir Lafuente i el meu bon amic —tot i ser barralet— Pere Aguiló Monjo. El tema era el mar i més concretament a qui pertanyia el domini sobre el mar: sobre la nostra mar. És sabut que els juristes seriosos no volen parlar d’altra cosa que d’allò que diu la llei o del que han resolt els tribunals de més alta instància. Segons vaig poder entendre de les seves paraules la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i les diverses resolucions dels esmentats tribunals d’alta instància reconeixien l’existència indubtable —gairebé eterna— d’Espanya i —per ventura no tan eterna— de la Comunitat de les Illes Balears. Una Comunitat formada per les cinc grans illes i les illes i illots adjacents a les més grans. El problema rau però no en el que existeix sinó en el que no. Ni la Constitució, ni l’Estatut, ni els tribunals reconeixen l’existència de l’Arxipèlag Balear com a tal. La qüestió pot semblar ociosa, però no ho és. Si els legisladors reconeixen existència de l’arxipèlag Balear vol dir que la mar que hi ha entre les illes és nostra i si no, no: és de Madrid. Quan dic nostra vull dir que les autoritats que hem elegit autònomament poden legislar sobre aquest mar —qüestions de pesca, de medi ambient etc—. Si l’arxipèlag no existeix, si només existeixen les illes i els illots, llavors el domini sobre el nostre mar està situat —més d’un pensarà que és una paradoxa— en el centre de l’altiplà castellà. Però —torn a les preguntes de l’inici— existeixen Espanya, l’Arxipèlag Balear i els Països Catalans? La seva existència o no depèn, com he intentat explicar i al capdavall, de les nostres idees, de la nostra voluntat, de la nostra capacitat d’aconseguir el consens o d’afeblir els dels contraris. I una darrera qüestió no sé si de caire ontològic o epistemològic que feria feliç Umberto Eco: és primer el nom o la cosa? Perquè el nom —el de Països Catalans— ja som molts els que el defemsam.

Diari de Balears :: 1/5/2013