Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 2001

 

Quasi quasi som propietari


En el món del trot és molt difícil mantenir-se al marge. Vull dir que són molts pocs els aficionats que en tenen prou en mirar. Tot el món desitja prendre-hi part a la cursa o, al menys, tenir l’esperança de que algun dia provarà les seves forces: la seva capacitat de manar, de preparar l’animalet o d’haver elegit bé un cavall que correrà amb els colors que, com a propietari, li correspondran. Jo —no ho puc negar— també tenc els meus plans. Però són un plans una mica a la llarga.


El meus comptes, tanmateix, estigueren a punt de veure’s dramàticament alterats fa exactament quinze dies. Fou a París, i va faltar la ungla d’un dit per a convertir-me en propietari d’un cavall : era un sanat de vuit anys i disposat a córrer demà mateix.


La història —n’hi han per desgràcia meva testimonis mallorquins i per això la cont: que a ningú li agrada tirar-se terra damunt— succeí a la subhasta que es fa a la capital francesa el divendres anterior al Gran Premi d’Amèrica. Havia acudit a la gran carpa on es fa la venda, amb companyia de la meva dona. Estava de gom en gom, però hi havia un seient a la segona fila i jo, que quan vaig de cavalls he d’extremar la meva amabilitat, li vaig dir que anàs a seure ella, que jo en quedaria dret a l’entrada. Com que la subhasta en aquells moments es dedicava cavalls vells i a mi m’agraden més els joves, vaig decidir anar a fer una volta i visitar a una seria d’aparadors que hi havia al “hall” de l’hipòdrom on s’exposaven productes d’alimentació equina, guarnicions i sementals. Vaig trobar un parell de compatriotes i, xerrant xerrant, vaig invertir gairebé una hora.


Després en va passar el que ens passa a tots el mallorquins: vaig començar a passar pena. A passar pena —ja ho enteneu— per la pena que passaria na Magdalena si es girava i no em veia. De quatres vaig tornar a la carpa i vaig posar-me a un lloc ben visible per a que, si la meva dona es girava, m’afinàs. No vos podeu imaginar l’alegria que vaig tenir quan així fou, ni les senyes que li feia en la ma de que estàs tranquil·la i de començàs a preparar les coses per sortir ja que només faltava mitja hora per a que l’autobús passàs a recollir-nos. En aquell moment vaig sentir un gran agraïment als francesos que estava al meu costat. El motiu és que jo veia que es retiraven una mica per a que —pensava jo— em podés comunicar millor amb la meva dona: per a que ella em pogués veure millor Va ser llavors quan em vaig adonar de perquè ho feien: el subhastador havia interpretat les meves senyes, repetides i plenes d’entusiasme segons el reglament de la subhasta i m’havia adjudicat un cavall. Un cavall vell i sanat, per el que havia de pagar —no vos dic cap mentida— 110.000 francs: 2.800.000 pessetes. La vergonya que vaig passar intentant explicar públicament, en un idioma que no és el meu, que si havia aixecat la mà era per avisar a la meva dona de que ja era allà fou realment incommensurable. Al final hagueren de cercar el que havia fet la puja anterior a la meva i demanar-li si volia el cavall. La Mare de Deu de Lluc feu que digués que sí. Vaig quedar alliberat, però tan empegueït que les cames se’m petrificaren. Per això no em vaig poder moure i vaig assistir a la subhasta de dos cavalls més. En les dues avinenteses vaig haver de sentir la ironia del subhastador que es dirigia als que aixecaven la ma i els deia: “Però, vostè, senyor, realment vol comprar un cavall o només cerca la seva dona”. Una sentència per a retenir.