Francesc Bujosa - Pàgina oficial

 

1/12/2006

Rafel Pastor, ferrador


Estic segur que els que sou afeccionats als cavalls no vos sorprenda que digui que quan hom s’enamora dels cavalls, s’enamora amb els cinc sentits. La silueta que té un cavall sembla haver estat dibuixada per un d’aquells mestres, com Matisse o Degas, que ens mostraren que si be la línia recta era la més curta, la que era més propera al plaer era la corba. Els cavalls, amb les seves corbes, com ho fan els gerros confirmen aquesta hipòtesi Als enamorats del cavall també ens fascina el renou que fan aquests animals com l’eguinar ingenu d’un polli que crida la mare. No cal tenir, tampoc, un tacte molt afinat per adonar-se’n fàcilment que la pell del cavall sembla estar feta d’una mescla perfecte de marbre, cashmere,i seda natural. No vull parlar del tast, perquè menjar carn de cavall, a mi, m’ha semblat sempre un acte de canibalisme. Queda, tanmateix, el cinquè sentit, el que es localitza en la pituïta, que esta connectada amb els forats del nas. La meva pituïta queda sempre embaumada, ja ho podeu imaginar, quan entr dins un quadra ben neta. Capta estusiasmada el perfums que desprenen la palla, el cuiro, l’herba, la civada, i les glàndules sudorífiques de l’animal. En coneixeu altre d’animal que faci tan bona olor com el cavall? Hi ha, tanmateix una altre olor relacionada amb el cavall i és la que desprèn el casc quan li possen al damunt ferro roent amb la intenció de posar-li després la ferradura definitiva. És possible que ho considereu un perversió però si he de dir la veritat afirmaré que en conec poques, d’olors que em provoquin més nostàlgia que aquesta. I no som totsol. L’olor de casc socarrada té per a mi tant de poder evocador com els croissant el tenia per a Marcel Proust El que passa és que ell ho va saber dir de manera magistral i, a mi, sempre que intent parlar de la nostalgia olfativa em surt un nyarro. El culpable de que jo hagui sentit aquest incomparable gust de caire olfatiu és —era, ai, fins el dissabte passat— mestre Rafel Pastor un honrat mestre ferrador Mestre Rafel tenia un fill que era —i és encara sortosament— el meu gran amic. El gran amic, tot i que l’he hagut d’esperar un carretada d’hores en aquest vida. Si les hagués aprofitades, les hores d’espera, avui segurament seria notari i podria un bon cavall. No el tenc. A en Joan l’esperat, damunt una moto, dins un cotxe, a un bar.:a qualsevol lloc. Tanmateix on mes curta es feia aquesta espera, per anar a jugar a futbol, era a la ferreria de Sa Punta de Son Ferriol: mentres l’amo en Rafel aferrava les bèsties en calent en Joan amb poca afecció —tot s’ha de dir— arruïxava les mosques per a que no picassin al cavall. I jo per a que no picassin ni al mestre ferrador ni al seu fill. Quan s’escrigui la història del trot a Son Ferriol jo hi figuraré encara que sigui d’ajudant de l’arruixador de mosques. Un lloc modest, però digne. Però el que volia dir és que fou allà i gràcies a mestre Rafel on vaig sentit aquella olor embaumadora que despren l’ungla quan es crema. Tot gràcies al ferrador de Sa Punta. Un ferrador que, dissortadament, ens va deixar dissabte passat.

Mestre Rafel Pastor va aprendre l’ofici de jovenet. Més endavat va entrar a l’exercit com a mestre ferrador fins que es va jubilar. Quan hom mirava Rafel Pastor aviat s’adonava que tenia una ossada molt grossa, forta. Semblava un arbre embolcallat amb pell. La cara semblava feta amb fusta ben dura i esculpida per un artista com Baselits. Mestre Rafel tenia, ademés, unes mans d’apòstol: grans, fortes, musculoses, gairebé oceàniques Quan fèiem una escaixada jo no podia estar de recordar allò que digué Santiago Rusiñol que mai s’havia trobat tan petit com pixant devora les cataractes del Niagara. Jo tampoc mai sentia la meva tan petita com me l’estrenyia a mestre Rafel. Em preguntava, preocupat, si la tornaria a recuperar. En la seva feina —de ferrer i de ferrador— va actuar així com ell era: tranquil, equilibrat, generós i, sobretot, metòdic. Mestre Rafel no era en absolut ambiciós. Quan era el moment de cobrar amb doblers o aplaudiments —va ser molts d’anys apuntador d’una companyia teatral de Son Ferriol— ell sempre descompareixia. Altres cobraven per ell.

M’agradaria —bé que ho sabeu— parlar de cavalls, dels que mestre Rafel podrà aferrar a l’altre món. No ho faré. Mestre Rafel era un gran ferrador, però no un apassionat dels cavalls. La seva gran passió era cercar esclatassangs. Quan trobes un esclatassang sents —m’han dit: jo no n’he trobar cap— que la naturalesa l’han dissenyada pensant en tu. Això és probablement el que sentia mestre Rafel a aquesta terra. Pregaré per a que en el cel n’hi hagi molts d’esclatassangs. Mestre Rafel els sabrà trobar.