Francesc Bujosa


Revista Pissarra. Núm. 103. Pàg. 8-10. 2009

 

La resistència innata a la doctrina darwinista


No resulta quasi mai fàcil entendre les creences. Fins i tot les pròpies resulten difícils de justificar. Es veritat, però, que aquesta dificultat és variable històricament i que hi ha creences que poden ser “compreses” fins i tot per mentalitats cientifistes si és considera el seu context històric i, tanmateix, difícils d'entendre i més encara de justificar en el nostre temps. Un dels exemples més palesos de l'esmentada dificultat és, a hores d'ara, les teories o postures antidarwinistes, bàsicament la creacionista. Aquesta dificultat rau en primer lloc en la falta de concordança entre la teoria i les dades objectives que la recerca ens ha anat oferint, fonamentalment el fet de que no sigui possible trobar en el passat remot restes de ser vius iguals als que avui poblen la terra o, a la inversa, que no troben avui en dia sers vius, el restes dels quals siguin iguals als restes que troben en el registre fòssil. Aquesta és la gran dificultat que no pot ser salvada pels creacionistes. Però, tant o més que en aquesta manca d'adequació entre dades i teoria, la dificultat d'acceptar el dit creacionisme rau en les grans incoherències entre els principis que semblen fonamentar les pròpies bases de l'esmentat sistema o doctrina. L'existència del mal, de la malaltia, del dolor no resulta gaire compatible amb la idea d'un Creador ple –diuen– de bondat. Si, a més, considerem la distribució absolutament atzarosa tant de les malalties com de les limitacions físiques i dels sofriments haurem d'afegir a l'esmentada incompatibilitat amb un Creador bondadós la d'un Creador just, que és el que sempre ens han predicat els que creuen que el món fou creat en sis dies. Com es possible que un Déu just i bondadós hagi creat un món ple de dolentia i injustícia?

Convé dir i afegir, tanmateix, que el problema de fer creïble i coherent la doctrina creacionista, no consisteix únicament en haver de tancar els ulls a les dades científiques sobre el passat de la natura i haver de suposar, que el Creador havia de ser un poc malèvol i injust, sinó també un ser que es complau –mai he pogut esbrinar seriosament amb quin objectiu– en amagar les lleis de la naturalesa que ha confegit. I, si hem de dir la veritat, no solament en amagar-les, sinó en donar als homes curiosos i amb ganes d'entendre pistes falses o intuïcions equivocades. Els exemples de com ha estat i és encara enormement difícil desxifrar els arcans de la naturalesa són quasi infinits. També, com acab de dir les trampes – paranys i pistes falses– que el suposat Creador va parar per a que els homes, en el seu afany d'entendre el món, hi caiguessin de morros. Dos d'aquests paranys destaquen sobre els altres. El primer és possiblement la idea intuïtiva –innata?– de que és el Sol el que dóna voltes en torn a la Terra i no, com bé sabem després de Copèrnic, la Terra a l'entorn del Sol. Es sabut que la substitució de la teoria geocèntrica per l'heliocèntrica va costar sang, suors i llàgrimes i m'atreviria a dir que encara avui en dia més de la meitat de la població mundial creu més en la hipòtesis aristotèlica –més intuïtiva sens dubte– que en la copernicana. L'altre gran exemple de teoria científica que la intuïció humana rebutja de bell antuvi és, al meu parer, l'evolucionisme darwinià. El creacionisme del que parlàvem al principi és la més antiga de les teories –no entrem ara en discussió de si mereix o no aquest nom– alternatives al darwinisme. No crec que ningú discuteixi el que acab de dir, m'agradaria, però, afegir que fins i tot per moltes –per ventura la majoria– d'aquelles persones que rebutgen el creacionisme per ser una teoria credencial no es converteixin de manera immediata al darwinisme, sinó a una opció també evolutiva però més fàcilment intel·ligible i, en certa manera, més confortable intel·lectualment. És l'anomenat Lamarckisme, es a dir, la teoria exposada per Lamarck, que, com és sabut, es diferencia del darwinisme a l'hora de donar explicació de l'esmentada l'evolució de les espècies. Aquesta diferència rau en que el lamarckisme suposa que els productes i modificacions anatòmiques produïts pels esforços que els animals fan per sobreviure poden ser transmesos als seus descendents. Aquesta herència del caràcters adquirits per entrenament no ha pogut ser mai, però, demostrada. Els fills del campió mundial de culturisme naixeran amb els mateixos muscles amb que naixerien si el seu pare no hagués fet mai ni una sola hora de gimnàstica, i els d'un premi Nobel amb la mateixes neurones que si el seu pare no hagués anat mai a escola i fos, en conseqüència, analfabet.

Fa molts d'anys que ten com a professió l'ensenyament universitari. A partir del 1973 en que vaig començar la meva carrera docent he mirat d'ensenyar –m'ha tocat ensenyar– cada any la història de les teories evolucionistes i cada any, abans de començar les meves explicacions, he tengut la mateixa experiència: me n'he adonat quasi immediatament que la immensa majoria dels meus alumnes en el fons, en el fons, no són darwinistes: són lamarckians.

La pregunta que voldria formular i, per ventura amb un excés d'optimisme, apunta alguna resposta encara que hipotètica. És aquesta: perquè els alumnes que arriben a la Universitat – a la nostra, la UIB, però també a la de València i a la de Saragossa, que són les que conec– no són per regla general evolucionistes darwinistes, sinó, com he dit abans, lamarckians. Intentaré resumir de manera quasi telegràfica quines són les raons, al meu parer, que expliquen aquesta resistència quasi obstinada als principis que formulà Darwin. Una resistència –insistesc– que no ha sabut ser vençuda per anys i anys d'estudis de batxiller o en tot cas ––perdonau-me: no domin la terminologia escolar– d'estudis preuniversitaris. Són les següents:.

1.El darwinisme mina la idea tant estimada de que l'home és un ser molt especial que està situat al cap curull de l'arbre evolutiu. Però no hi està perquè, entre altres coses, parlar d'arbre evolutiu és un error. La representació gràfica més adient de l'evolució –tenc interès en que quedi molt clar– no és un arbre, sinó un arbust. Un arbust sense cap branca directora. El gènere humà no seria, en tot cas, més que una branquilló d'aquest arbust.

2.Les idees darwinistes sobre la naturalesa son oposades a dues creences també molt volgudes pels humans. Una d'aquestes idees és que hi ha animals “millors” que els altres. La paraula “millor” té poc sentit dins la doctrina darwinista en tot cas podem emprar la paraula més adaptat, però afegint immediatament que aquesta millor adaptació és una valoració sempre relativa i temporal: és dependent del medi ambient i la època històrica o geològica a que ens referim. I si no podem comparar la qualitat a que anomenam progrés? Millor i progrés són dues paraules que manquen de significat dins l'esquema darwinista.

3.El darwinisme acaba, igualment, amb les còmodes explicacions finalistes o teleològiques per donar raó de l'anatomia i la fisiologia dels éssers vius i, entre ells, naturalment l'home. A partir de Darwin ja no val, idò, això de dir que tenim ulls per a poder-hi veure. L'explicació és, per sort o per desgràcia, una mica més envitricollada. Si tenim els ulls com els tenim és perquè cadascuna de les mutacions de les cèl·lules fotosensibles que posseïen les espècies anteriors a la nostra va representar un avantatge adaptatiu sobre el seus germans. Ja no val després de Darwin dir que tenim ulls per poder hi veure, sinó que caldrà explicar com les esmentades mutacions –milers i milers, probablement– que ens varen conduir a posseir l'ull actual representaren en el seu temps i en la seva època, cada una d'elles, un avantatge pel ser viu que les experimenta. Ser més sensible a la llum es quasi sempre un avantatge. Una vegada vaig sentir per la radio un acudit en que algú demanava a una altra persona si sabia per a que –o perquè – les girafes tenien el coll tan llarg i aquest segon li contestava que per mor de que tenien el cap molt alt i, si no, no hi arribarien. L'he emprada moltes vegades, l'anècdota, per explicar que la ciència moderna no admet les explicacions finalistes i/o teleològiques.

4.El darwinisme suposa renunciar a creure que hi ha una “llei natural” imposada, suprema, justa i immutable que dirigeix el comportament de la naturalesa. Als darwinista ens toca saber, però, que si existeix una “llei natural” aquesta no és altra que el conjunt de sabers que el homes han pogut esbrinar sobre com funciona la natura. Que aquestes lleis siguin justes i que oferesquin una imatge bondadosa o pietosa de la natura és una valoració que només els monjos budistes i els ecologistes més recalcitrants s'atreveixen a mantenir. També a “la llei natural” se li pot aplicar la vella dita jurídica que diu: “Dura lex, sed lex”.

5.Segons la doctrina que va elaborar el savi anglès que viatjà amb el Beagle en aquest món no triomfa i no llega els seus gens ni el més raonable, ni el més elegant, ni el més savi, ni, menys encara, el més bon al·lot. En la naturalesa triomfa el més oportunista: el més adaptat, el més puta, si em perdonen l'expressió.

No, definitivament no és una gran bauxa ser un convençut de les idees de Darwin ni és fàcil transmetre l'evolucionisme que du el seu nom. Hi ha resistències innates. Els professors que l'han –l'hem– d'explicar i ensenyar mereixen/mereixem, crec, una mica més de sou. Seria molt oportú.