Fernando Rubió i Tudurí, a la seva mort


L'hospitalitat era tendra i raonable al bell lloc de Montgofre. Es podrà pensar que ser hospitalari és una tasca fàcil quan hom és multimilionari i pot dirigir una brigada de servidors als quals manté contents perquè no necessita d'escatimar-los el sou. S'equivocarà qui així pensi respecte d'una de les múltiples virtuts que atresorava don Fernando Rubió i Tudurí. Jo, que vaig tenir l'oportunitat de gaudir del seu acolliment en tres inoblidables ocasions, al confortable lloc del qual era propietari, ho puc testimoniar. Perquè l'hospitalitat és —i don Fernando bé que ho sabia—, abans de tot, una tècnica de la psicologia dedicada a fer creure a l'hoste que el seu sojorn a casa externa constitueix un obsequi i una oportunitat excepcional per a l'amfitrió. Constitueix —no em fa por d'insistir-hi— un art dificilíssim, que no és possible uniformar i que requereix del senyor o la senyora de la casa unes generoses dosis d'humilitat i d'intel·ligència. Són virtuts que els diners ajuden a manifestar però que no atorguen a qui en va néixer orfe. Fernando Rubió i Tudurí n'era un autèntic virtuós, de l'art de tenir convidats a la seva finca menorquina de Montgofre. En una de les tres esmentades oportunitats en què hi vaig romandre —era la del novembre de 1992— un matí havia acabat la son no gaire tard i vaig ser el primer dels convidats a baixar a la sala de Montgofre on habitualment se servia el berenar. Havia plogut tota la nit i els camins de la finca semblaven de plata, aquell matí. Don Fernando ja era a la sala, vestia pijama i batí de seda, la taula era sàviament parada —gairebé tots els productes havien estat elaborats a la finca—, i estava disposat a començar una xerrada en la qual posar a prova el sentit de l'humor i la capacitat d'escàndol del convidat. El dia anterior havíem estat a l'església dels Socors, assajant amb tot el respecte, però també amb tota la ironia d'aquest món, la cerimònia de la investidura del doctorat honoris causa que la Universitat de les Illes Balears havia atorgat al ja doctor, per altres universitats, i nonagenari mecenes menorquí. La Capella Davídica hi havia de prendre part, i aquell capvespre el pare Coll i Gabriel Julià —un personatge ple de sensibilitat, cultura i intel·ligència— ens havien intentat mostrar amb la veu i l'orgue la música que havia de sonar el dia assenyalat. Don Fernando, assegut en una típica butaca de rectoria situada al mig del creuer de l'església s'havia mirat la feta interessat, divertit i content. És per això que jo, el matí següent, després de saludar-lo i d'assegurar-li que havia descansat perfectament, vaig demanar-li, amb la intenció d'encetar la conversa, si trobava encertada la música que s'havia elegit i vaig completar el meu matutí interrogatori inquirint el tipus de música polifònica que més li agradava. La resposta fou quasi automàtica:


—Cap: la música no m'agrada gens ni mica! Si li he de dir la veritat, la trob avorridíssima. Ara, això sí: als concerts de la Capella Davídica em fa molta il·lusió ser-hi. Moltíssima! —va tombar una mica el coll i em dedicà una encuriosida mirada, per veure quin efecte m'havia produït la sorprenent contesta. Li vaig respondre amb una franca rialla, i li vaig donar a entendre que comprenia molt bé la divertidíssima ironia que hi havia en les seves paraules, atès que era públic i notori que don Fernando era l'ànima i el principal suport de la música polifònica a Menorca. Fou com si m'haguessin regat l'ànima amb xampany, i des d'aquell moment sempre que estava amb Fernando Rubió gaudia de la confortable sensació que et dóna sentir-te còmplice del que, una mica per damunt de la conveniència social però sense perdre l'educació, es dedica al noble joc de destruir la convencionalitat per immediatament, i posant cara de penedit, reconstruir-la.


L'anècdota em venia amb insistència a la memòria quan el passat dia 28 d'abril assistia al funeral que es deia a l'església maonesa de Nostra Senyora de Gràcia en honor de don Fernando. Vaig pensar que si algú li hagués pogut preguntar si li agradava això de descansar eternament, amb tota seguretat hauria respost que gens, que s'avorria molt, però que al funeral, amb tants de capellans i autoritats i en lloc tan preferent, li feia il·lusió ser-hi. Al cementiri, Gabriel Julià em contà que dos dies abans don Fernando l'havia cridat per repassar tots el detalls de la cerimònia. Era així.


Quan em tocà, no fa encara dos anys, en una cerimònia més alegre i imaginativa que l'anterior i que tenia per escenari la capella dels Socors de Ciutadella, fer la defensa pública dels mèrits de don Fernando per ser nomenat doctor de la nostra universitat, vaig dir que més que recordar en forma d'encomi la coneguda proesa que el senyor de Montgofre havia aconseguit —crear una multinacional en el difícil, tecnificat i enormement competitiu camp de la indústria farmacèutica— m'hauria agradat poder donar una hipòtesi mínimament plausible sobre quins havien estat els factors biogràfics i les capacitats personals que havien permès a aquella persona construir, a partir del no-res, una poderosíssima empresa basada en el coneixement científic i coneguda arreu del món. Vaig dir que per començar la meva tasca la primera pista que havia seguit fou la de les influències que Fernando Rubió rebé del seu pare, el general Mariano Rubió i Bellver, germà de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, el qual estigué tan lligat a Gaudí i a Mallorca. Don Mariano fou un enginyer militar d'una gran preparació, estudiós i feiner. De forma sorprenent, va saber ser al mateix temps militar, pedagog, escriptor, urbanista i empresari. Un home d'una enorme solidesa. Al costat del pare hi visqué la mare, Maria Tudurí, de cas Fraret, de Maó, una dona que va saber combinar l'administració i les finances de la casa amb la mena de laboratori que era la seva cuina. Un laboratori on imperaven al mateix temps la seriositat, l'ordre, la pulcritud, la intel·ligència i la inventiva. A continuació vaig explicar com havia inquirit sobre els mestres de Fernando Rubió, els que d'al·lotell tingué a casa, i els posteriors de l'Institut General i Tècnic. No vaig oblidar, tampoc, en la meva recerca, la influència que Fernando rebé dels professors de la Facultat de Farmàcia de Barcelona, on pogué conèixer el que era un laboratori gràcies a la bona acollida que li donà del catedràtic Casamada. També hi conegué, a la Facultat, el famós Pius Font i Quer, amb el qual herboritzà amb gran profit. Fernando fou un bon alumne de la Facultat de Farmàcia, però la seva formació, que tenia el perill de ser excessivament acadèmica, la pogué compensar i completar amb el contacte directe amb una apotecaria —la del doctor Lluís— i amb un home d'empresa farmacèutica com era el doctor Andreu.


Em semblava evident que qualsevol intent, com el meu, d'explicar la formació i la personalitat de Fernando Rubió i Tudurí, com també les deus de les seves capacitats, no podia negligir la seva estada a París els anys autènticament fascinants que van entre el 1919 i el 1922. Allà pogué treballar en aquesta espècie d'orde religiós de la ciència que era l'Institut Pasteur i arrodonir la seva formació al costat del prestigiós professor Albert Calmette. A París, Rubió va poder conèixer bé l'ordre quasi militar que regnava a l'Institut Pasteur, però al mateix temps pogué viure l'ambient una mica foll i aparentment desordenat que enrevoltava la creació artística més important del nostre segle. Pogué conviure amb Josep Lluís Sert, amb Pere Pruna i sobretot amb aquell gitano genial que, segons deia Josep Pla, era Pablo Picasso. Per ventura fou en aquells anys parisencs quan Fernando va veure que per construir l'empresa que ell ja començava a afigurar-se es necessitava un laboratori tan rigorós com el de Calmette i una mentalitat comercialment tan aguda com la de Pablo Ruiz. En el meu intent de trobar una explicació no vaig passar per alt la pista de la influència dels germans de Fernando, i molt especialment de l'arquitecte Nicolau Maria, que tants de jardins dissenyà a Mallorca i amb el qual Fernando pogué fer tantes caceres per Àfrica, que després contaren en un llibre.


Tots aquests indicis, complementats amb el contingut d'un cert nombre de converses amb Rubió mateix, vaig considerar per poder complir el propòsit que m'havia fixat. L'objectiu inicial se'm presentava cada vegada més inabastable, però, si no era possible, jo hauria volgut saber, almenys, quina proporció de saber químic i mèdic, quina d’intuïció psicològica, quina de visió econòmica i quina d'oportunitat político-administrativa havia necessitat el fundador i propietari d'Andrómaco per consolidar la seva empresa. Però ni això fou factible. Fernando Rubió em repetia una i altra vegada, en les primeres entrevistes, que l'únic mèrit que tenia era el de no haver oblidat mai que ell era un apotecari de poble i que, per tant, la seva tasca primordial havia consistit a conjuminar les prescripcions mèdiques amb els desigs i les esperances de la gent del poble. Vaig insistir-hi, però vaig renunciar definitivament al meu propòsit en l'instant precís i inesborrable en què, com he contat en un altre lloc, vaig descobrir que em trobava davant un individu que era un autèntic dandi i que, com tots els que realment són dignes d'aquest adjectiu, el senyor de Montgofre era un personatge al qui agrada presentar una obra realment sorprenent i extraordinària, però que, per deferència als amics, tenia molt clar que havia d'amagar tota la suor que li havia costat aconseguir-la. Vençut definitivament en la que havia estat la meva primitiva intenció, vaig poder seguir, alliberat i fascinat, el relat que Rubió, que imposava el guió, em féu de la gent que havia conegut —Pius XII, Cambó, Dalí, Truman, Vidal i Barraquer, Marañón, Joan XXIII, Cugat i un llarg, llarguíssim, etcètera— dels viatges, navegacions, amors i caceres de la seva vida. De la seva gratitud a Menorca i dels múltiples projectes de mecenatge que encara cobejava. Hi havia sempre, però, en la seva conversa —ho record ara amb gran nostàlgia— una simpatia natural, un punt de ràpida ironia, una estimulant oferta de complicitat, una constant voluntat de seducció…

Diario de Mallorca :: 02/05/94 (data del escrit)