Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 13/01/07

 

Sense plomall


Sense plomall és la traducció a la nostra llengua catalana de la bella expressió francesa “ sans panache”. El “panache” és el conjunt de plomes que en les desfilades militars el soldats duen al cap curull del seus elms. El plomall era també la ploma o el conjunt deplomes que el cavallers mallorquins lluien al seu capell quan volien enamorar un doncella o quanes presentaven altius davant el jutge o qualsevol altre autoritat. En el món del cavalls trotadors existeix l’expressió “ sans panache” —sense plomall— i l’empran quan volen qualificar una actuació d’un cavall que ha estat bona, fins i tot victoriosa però sense que hagi tengut la glòria, la brillantor, l’orgull propi d’un desfilada militar. Així —”sans panache”— fou com qualifica Pierre Guiffard, l’excepcional jockey de trot montat que fou, i que ara té la magnífica costum de venir a passar mig any entre nosaltres, la victòria el diumenge passat en el Gran Premi Nacional d’Auba des Etangs. L’egua d’Inca fa fer la seva tasca i va guanyar sense que ningù li pugui discutir la seva victòria, però ho feu sense la emoció ni la brillantor que sempre s’espera en ocasions tan assenyalades. Fou una victòria basada fonamentalment en els errors del altres i en una savia administració de les propies forces. La seguretat fou la seva principal virtut i la economia la característica principal de la conducció impecable que feu en J. A. Riera. Son, però, aquestes condicions abastement emotives per alterar el ritme del nostre alenar. En la meva modesta opinió, no. Auba des Etangs mereix tots el nostres respectes, però encara no ens té guanyat el cor. L’hauren de veure en curses més complicades, on pugui acoseguir la victòria amb capell i ploma. Com les de Jamin o Ourasi.

Les paraules anteriors no venen provocades per cap resentiment pel fet de que un el cavall per el que bategava el meu cor ens decebés totalment. L’áctuació de Alcatraz fou d’allò més trist i les explicacions del per que díficils de donar. Jo no hi estic gaire d’acord amb la majoritaria que afirma que le motiu principal fou una conducció excesivament fada del seu conductor B. Llobet i haver donat massa facilitats a la sortida, renunciant a la possició de privilegi que li havia atorgat la sort. Fou el cavall que no fa saber fer la feina que en Tomeu clarament li indicava: seguir les passes de n’Auba. La causa de la causa? Un excés de preparació, diuen els experts més propers a “l’entourage” del petit cavall roig. Es una explicació, però, que a molts provoca una mitja rialla.

Diumenge qui ve tendreu l’avinentesa de veure mesclats els de la generació del tres anys amb els de més edat. A l’escola quan això passa els grandolassos acostumen a fer la massa i el cuerot. A l’hipòdrom pot ser distint. Ho veureu.