Francesc Bujosa :: Pàgina oficial

 

Shane, en català












Crec que fou J. L. Borges qui digué que un home publica un primer llibre i es passa la resta de la vida intentant rectificar els errors i posar remei a les mancances que detecta al seu escrit. A mi em passa el fenomen que descriu l'argentí, pràcticament cada setmana. He d'escriure al cap de set dies un nou article mirant de posar remei a les deficiències de l'anterior o intentant, generalment sense resultats, fer una mica més intel·ligible allò que em sembla que hi ha queda molt obscur.

L'origen més freqüent de la meva insatisfacció és la dificultat que tenc per, en començar l'escrit, calcular l'extensió que ocuparà. Pas del temor inicial, de pensar que tot el que he de dir ho puc dir en un màxim de quatre o cinc retxes, a la terrible constatació final que n'he d'esborrar deu o quinze que em sobren. Això és el que em va passar en al darrer article, en el qual intentava explicar la gran influència que exercí sobre els meus valors ètics la pel·lícula Shane. Al final, m'hi sobraven gairebé dues-centes paraules i no vaig tenir més remei que acurçar-lo d'una manera dràstica i poc compassiva.

El més senzill fou escapçar-lo de cap i peus i el resultat és fàcil de deduir: en quedà un article sense cap ni peus. En el cap —a l'inici— vaig suprimir la justificació de tornar a parlar de Shane. Aquesta excusa o raó era que dimecres havia tengut l'avinentesa d'escoltar, emocionat, per primera vegada a la meva vida, Shane —Alan Ladd— parlar en català. Tot, gràcies al fet que IB3 havia ofert aquell dia una versió de Shane en la nostra maltractada llengua. Fou, de totes maneres, un gust no del tot plaent. Es veu que darrerament no faig gaire bondat i els déus em castiguen més del que jo crec merèixer, i així fou aquell dia.

Quasi no havia començat la pel·lícula i es presentaren visites. Visites erudites, d'aquelles que no haurien entès que els digués "tornau un altre dia". Vaig deixar la televisió posada i els vaig conduir a una altra sala. Només en dues ocasions vaig abandonar la reunió amb l'excusa d'anar al bany i vaig passar per davant l'aparell per captar alguna paraula de la traducció. No vaig ser capaç de renunciar, tanmateix, a l'escena final i quan vaig calcular que era el moment adequat els vaig pregar, als meus visitants lletraferits, que m'acompanyassin a veure el final de Shane al lloc on hi ha el meu nou Sony Bravia de 46 polzades.

Vaig contemplar així per enèsima vegada, però primera en català, els inoblidables moments en què Shane, complint una obligació ja definitivament inajornable, va a veure's les cares amb Jack Wilson, encarnat per l'actor Jack Palance. El comentari d'aquest escena formava part, abans de ser suprimit, —ho enteneu?— de la coa del meu article de dissabte passat. Hagué, insistec, per raons d'espai, de ser mutilat. I em dolgué prou, perquè el diàleg que precedeix la treta de pistoles i els tirs no té desaprofitament. Miraré de posar-hi ara remei. Jack Wilson, alt, vestit totalment de negre i de manera del tot intimidatòria, demana a Shane si el coneix. Shane, amb una serenitat que vaig intentar imitar més de mil vegades quan era petit, li contesta que sí, que ha sentit parlar d'ell.

Quan Wilson li demana a veure què li han dit, Shane li respon, sense ni la mínima mostra de temor ni nerviosisme, que el que li han contat és que no és més que un "Lown-down Yankee liar". Admirable. No vaig quedar plenament plenament satisfet de la traducció al català de les valentes paraules que emprà Shane. Hi esperava més compromís polític. Fou quelcom així com "miserable, poca-solta i mentider". La meva decepció probablement —hauré de consultar un psicoanalista— em dugué per la nit a un somni en el qual jo era Shane, però en el qual Jack Palance no era ja aquell home alt i elegant, sinó un home molt més petit, i amb mostatxos. Un home que parlava com els de Valladolid. No record exactament el que li vaig dir intentant traduir aquelles paraules abans esmentades.

Crec que fou alguna cosa com "centralista, espanyolista i barralet". No ho record amb exactitut. Del que sí que estic segur és que, a diferència d'Alan Ladd, la veu em tremolava i les cames em feien figa quan mirava l'armament que duia el del bigotí. També vaig creure que, vatua el món, el ferit en aquesta ocasió era jo, Shane. Em vaig despertar. Afortunadament.



COMENTARIS DELS LECTORS  (En ordre de més recents)


Todo esto de J.L.Borges, sobre la idea de corregir/reescribir; el comentario sobre la película "Raices profundas" con Alan Ladd -Shane- y Jack Palance como Jack Wilson, dos pistoleros, uno bueno y otro malo, me ha parecido una buena excusa para comunicarnos que se ha comprado un televisor nuevo de la marca Sony modelo Bravia de nada menos que 46 pulgadas (...). Que lo pueda disfrutar muchos años.
Por cierto que al final de la película, cuando Shane se marcha malherido montado en el caballo, dejando el escenario de la historia, hay momentos en que me siento optimista y creo que lo lógico es que se recupere y siga haciendo el bien (queda un poco cursi), y a veces pienso que no sobrevive a las heridas -Shane sabe que está gravemente herido-, hace un último esfuerzo y prefiere irse antes de dar un disgusto a la familia Starret, especialmente al niño Joey.
Salutacions.

TM



És extraordinària la teva capacitat per narrar la quotidianitat personal. Felicitats, Xisco.

Continua així.

 

Diari de Balears :: 31/7/2010