Francesc Bujosa :: Pàgina oficial

 

Shane i Jesucrist










Ni sant Luís Gonzaga ni Domingo Savio foren els herois que guiaren la meva formació moral i estètica de quan era jove. Tampoc no ho foren, si he de dir la veritat, els personatges de Salgari, Rudyard Kipling, Daniel Defoe, Mark Twain, Jules Verne o Jack London. No, on jo vaig trobar homes dignes de ser imitats no fou en les vides exemplars, ni en els clàssics de la literatura juvenil, ni tan sols en les rondalles, que exigeixen una imaginació que jo no he tengut mai. Els models que volia imitar o emular els vaig trobar en els "westerns", a les aventures del que llavors anomenàvem tebeos i pel·lícules de l'oest. Dels tebeos, record amb nostàlgia i admiració els que duien com a títol Apache, Mendoza Colt i Dan Barry, el Terremoto. Dubtaria molt si hagués d'elegir un d'aquests herois o models que veia sobre el paper. Els meus dubtes serien molt menors, gairebé inexistents, si, en lloc de "tebeos", parlassin de pel·lícules.

En el cap curull del meu rànqui figura, i hi ha figurat sempre, des que la vaig veure, Shane (en castellà, Raices profundas). Shane no és solament el millor dels "westerns" que s'han rodat mai. Shane és, per a mi, quelcom més. És la història —la narració— que, amb molta diferència, més ha configurat els meus principis estètics i morals. Una altra ocasió hi haurà per parlar dels primers. Avui, idò, no són pels camins de l'estètica, sinó de l'ètica que vull conduir el meu sermonet. Són molts els exegetes que ha tengut la pel·lícula que dirigí el 1953 George Stevens i que interpretà magistralment Alan Ladd. Entre els millors hi ha sense cap dubte el nostre Gabriel Genovard. El mateix Genovard i alguns altres han fet notar, amb gran encert i clarividència, la influència del relat bíblic en el guió que va escriure, per a George Stevens, A. B. Guthrie. La vall on es desenvolupa la història és, sense cap dubte, una imatge del paradís bíblic.

Un paradisos fets malbé, ambdós, per l'ambició humana. La lluita entre els agricultors —els bons al·lots— i el ramaders —els dolents— mostra, també, clares reminiscències del conflicte que es plantejà entre Abel i Caín. El primer, pacífic, amable i casolà, i trescador, bandarra, violent, i amic més del bar —perdonau l'anacronisme— que de ca seva, el segon. Tot això s'ha dit, i molt bé, repetides vegades. El que no he llegit mai és que no és solament de l'Antic Testament d'on el guionista manllevà imatges i esquemes. Jo crec que també és dins el Nou Testament on pouaren Stevens i Gutrhie. No voldria pecar d'irreverent; però, per molt que ho intenti evitar, veig moltes semblances entre la figura de Jesucrist i la de Shane. Dic això no només per l'ambigua relació que s'estableix a la pel·lícula entre Alan Ladd i Jean Arthur, l'esposa de Joe Starret, el pagès bon al·lot. Una relació que evoca la que possiblement s'establí entre Jesucrist i Maria Magdalena. Vull dir; però, que tot i ser important aquesta relació sentimental reprimida, no forma part del nucli de l'argument de la pel·lícula ni del meu raonament. El bessó de la meva tesi rau, en primer lloc, que tant Jesucrist com Shane foren o són dos homes enormement poderosos.

El primer per ser fill de Déu, el segon per ser, possiblement, el pistoler més ràpid i encertador de tot l'Oest. Però, malgrat tot el seu poder i la seva capacitat, ambdós es resistiren a mostrar qui eren realment, el seu poder i les seves habilitats. La seva mentalitat pacifista els dugué a suportar menyspreus i vexacions que posaran a prova la seva voluntat de no emprar mai la violència. Fins que —i aquí les dues històries se separen— un d'ells, Shane, troba que ha arribat l'hora de demostrar que no és un covard i s'enfronta amb el pistoler a sou —en Wilson, de Cheyenne— al qual deixa estès per sempre més. Bé que sabeu que la història del Bon Jesús acaba de manera prou diferent. El fill de Déu sí que va saber evitar caure en la temptació. El mort, en la història que conten els evangelis, fou Jesús. He de confessar que, durant molts anys, vaig esperar que es trobàs algun evangeli apòcrif que ens contàs que, al final, el fill de Déu demostrà qui era realment i com, finalment, passà comptes amb Herodes, Pilats, els jueus col·laboracionistes i els soldats que el flagel·laren, el crucificaren i l'escarniren. Ja en tenc poca, d'esperança.




COMENTARIS DELS LECTORS  (En ordre de més recents)


És Caïm i no Caín, igual que és Adam i no Adan, flam i no flan, rom i no ron, harem i no harén, etc. per influència des castellà, que no admet una m a final de mot. Com Jerusalem/Jerusalén, betum/betún, magatzem/almacén, Colom/Colón.

Joan de Balàfia.


Un dels vostres millors articles.

brx

Diari de Balears :: 24/7/2010