Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 6/08/08

 

F. Tessio i M. Picornell


Llegint Blai Pascal vaig pensar que en aquesta vida era molt més rendible posar-te content pels fracassos del altres –molt freqüents– que de les victòries pròpies que sempre solen ser pauperrimes i en el meu cas inexistents. Perquè la cosa rutlli bé cal, però, cal triar amb cura la persona –i ell cavall– que ha de ser la diana de les teves befes. Ha de ser una persona intel·ligent, que sigui una mica piconaria, un poc bravetjador, que no esperi molt a procurar tornar-te la galtada –cosa difícil perquè jo ja no tenc cavalls– i que tengui, clar, animals de qualitat menor que mitjana. Hem digueren –crec que fou l’amo en Mateu Campet– que homes així només se’n troben pels comellars de Lloret. Tengué raó. Per Lloret no vaig estorbar-me molt l’home que necessitava, encara que per ventura era més intel·ligent i puta del que realment necessitava. Aquest home fou i és el lloretà –o el llorità: quina desgràcia de poble aquell que no sap bé ni el gentilici del seus natius– Miquel Picornell i el seu cavall, el pobre Màgic Arizona.

En Miquel és subscriptor del Diari de Balears –ja he dit que era intel·ligent– i com que als de Lloret/Llorito no els agrada tirar rés del que paguen també llegeix els articles de trot que jo adesiara escric. Sé, per altres, que un dia vaig escriure un article que li va agradar més del que es, ai! habitual. En ell jo parlava del millor entrenador i propietari del cavalls que hi ha hagut del món, l’italià Fabio Tessio. Jo contava que quan Fabio anava a veure una carrera on hi corria un cavall seu, com fou el gran Nearco, moltes vegades no acabava de veure tota la carrera. Quan s’havia assegurat de que el seu cavall corria amb ganes i ocupava dins el pilot una bona posició s’aixecava i deia als seus amics que no calia esperar i veure el final de la cursa: que podien anar a beure xampany. Encertava sempre.

Divendres passat corria Màgic Arizona i jo sabia, confidèncialment, que encara estava en més baixa forma del que és habitual. Vaig anar a seure devora en Miquel amb l’excusa de que pensava que aquell era el lloc més fresc de l’hipòdrom. La carrera començà i en Màgic Arizona es posà davant el pilot manades desfetes. El primer parcial –en Miquel no em perdonaria que no ha digués– en Màgic marcà un registre sensacional 1. 12 i ferro. Quan jo vaig veure aquella sorprenent velocitat parcial no vaig poder estar de pensar que en Miquel era prou d’en Joan, un gitano que ara viu temporalment ben a prop de Son Pardo. La cursa era de 1600 metres i quan en Miquel va veure que faltaven solament 500 metres per a la meta i el seu cavall anava davant de tot les cames li començaren a tremolar. Fou llavors que en Miquel Picornell va recordar el meu escrit sobre F. Tessio es va aixecar i va exclamar ufanós : “Au, podem anar a beure!”. Els cinc cents metres que mancaren es feren eterns per en Miquel i passaren com un llamp per a mi, com sempre passa el temps quan gaudeixes de debó En Magic va acabar el carbó i foren un bon parellel cavalls als que va veure les anques abans de que el mesquinet pogues arribar batut a la meta. Semblava que havia d’entregar l’ànima a Déu. Cosa que sortosament no feu per a mi que podré gaudir veient les seves “proeses, i, de segur, malaradament per en Miquel que haurà de seguir pagant les pensions No, en Miquel no és en Tessio ni, per suposat, em Magic en Nearco. Gràcies a Déu.