Tomàs Horrach Bibiloni




Charles Darwin ho postulà i avui en dia encara ningú no ho ha desmentit. Digué que la vida dels sers vius està regida per l'atzar, la casualitat, l'avinentesa, l'oportunisme, la coincidència. Vaga. No foren poques les dites coincidències que possibilitaren que el pintor Tomàs Horrach Bibiloni, absent definitivament des de la setmana passada, i jo poguérem ser, des de ben petits, amics, i conviure, en conseqüència, llargament. Coincidències cronològiques i geogràfiques. Cronològiques, perquè ell era únicament 40 dies més jove que no jo, i geogràfiques, perquè entre ca seva — l'hort de Ses Deu— i ca meva — Cas Metge— hi havia no més de 600 metres. Varem viure, des dels primers anys, dins un mode d'existència —un ecosistema— configurat per elements vegetals, animals i persones que s'interrelacionaven i on cada un d'aquests sers vius tenia, per a nosaltres, una història coneguda. Tots ells formaven un sistema natural que ens va impregnar —a nosaltres, els amics de llavors— fins al moll dels ossos. L'estreta i gairebé diària convivència que vaig tenir amb el Tomàs durant els anys d'infantesa i joventut es va veure una mica alterada i disminuïda quan ell marxà a Barcelona per a seguir la carrera de Belles Arts i jo a València a estudiar medicina. I, tanmateix, el que perdérem per un costat el guanyarem per l'altre perquè en Tomàs que, a Barcelona, acostumava a anar per “La cova del Drac” i conviure amb na Maria del Mar Bonet, en Gerard Mates i en Guillem d'Effack, tornava per les vacances i cantava amb no poca traça cançons com Motherless Child, L’Absent, L'Esparver, El moribund, Adéu Andreu i un bon grapat de les de Quico Pi de la Serra, en especial aquella que afirmava que encara que a ell no li agradava anar a dormir d'hora, el seu pare, que no s'estava d'orgues, el feia aixecar a les vuit en punt, i que nosaltres sempre interpretàvem que es referia a quan l'amo en Toni de ses Deu despertava en Tomàs per a que l'ajudàs a munyir les vaques. Eren cançons que introduïren una mica de sana malicia i descreïment a la nostra cultura amorosa i musical excessivament romàntica i edulcorada fins llavors. L'escepticisme que en Tomàs mostrava en les cançons l'aplicà aviat a l'anàlisi del progressisme polític, protagonitzat, segons ell, per fills de papa, i a l'art abstracte, fàcil refugi —afirmava— dels pintors als que els mancava l'escola i la tècnica que era mínimament exigible a qualsevol professional. Cada dia més desenganyat dels despropòsits de la “modernor” en Tomàs començà a perfeccionar la seva formació analitzant les solucions tècniques —el color, la perspectiva, la llum— que els que es convertiren en els seus mestres —Vermeer, Corot, Boudin, Géricault, Rubens etc— havien trobat. Tancat dins el seu petit estudi amb reproduccions de no alta qualitat o visitant museus, en Tomàs, mitjançant l'insubstituïble mètode de l'assaig i error, es va fer seva la tècnica —els trucs, en certa manera— dels seus models. El descobriment dels secrets tècnics anà aparellat amb el desvetllament amb una mica d'escàndol del complicat món del comerç de l'art contemporani, on tanta especulació —i fins i tot preses de pèl— hi ha hagut. Tampoc els crítics d'art —més experts —assegurava— en psicoanàlisi o en literatura que en història de l'art— se n'alliberaren de la befa d'en Tomàs, que elegí el realisme —l'emulació, en realitat, dels clàssics— per a mostrar les seves prodigioses capacitats tècniques, adquirides tant en la pintura com en el dibuix. Tant de bo tengués ara espai per expressar els múltiples motius de la meva admiració i agraïment vers el meu antic i ara ja per sempre absent amic. Intentaré fer-ho mostrant únicament el darrer dels obsequis que em feu. És un quadre que pintà de les dues egües de cria que jo tenia fa tres anys. Les pintà quan les egües habitaven unes tanques que hi havia prop de Ses Cadenes i que durant l'estiu presentaven un aspecte prou sec i àrid. Li vaig dir, quan el va haver pintat, que probablement les egües preferirien viure durant l'estació estival a Normandia, com feia ell mateix. Em va dir que si això era tot el problema la qüestió era bona d'arreglar. I davant els meus ulls, astorats, en aquell paisatge de per devers S'aranjassa que havia retratat amb precisió hi començà a créixer, al quadre, l'herba verda i un caramull d'arbres que procuraren tendra ombra als animalets i a les pastures. Tampoc va tenir cap problema quan li vaig dir que a les egües no els disgustava en absolut la companyia de les vaques normandes. Com si fos un mag, i en poc minuts, n'hi feu comparèixer, al llenç, tres, de vaques. No tengué que consultar cap model: la vegetació i les vaques de Normandia les sabia de cor, quasi tant com les de Son Ferriol. Em feu notar, poc després, que en el quadre hi havia una incongruència: dues egües enfrontades no poden tenir les dues cares igualment il·luminades. Li vaig dir que li agraïa el detall però que no calia que per fer-me content hagués traït tantes normes acadèmiques. Em mirà i amb el seu llenguatge sempre una mica apressat i categòric em digué que les lleis de la geografia, de la botànica i fins i tot de l'astronomia eren, per a ell —per al pintor qualificat sempre com a extremadament realista i materialista— d'un rang inferior —molt inferior— a les que regeixen l'amistat i l’estimació.

 

Diari de Balears :: 8/1/2013