Diari de balears - 1/11/08


Torna-la tocar,

you-tube








S'ha dit moltes vegades i aquesta no serà la darrera, que la nostra vida no té cap sentit –res podem entendre– fora del complexe científic i tècnic que ens envolta. Abans de començar aquest article ha sonat els despertador i, vigilat pel rellotge fluorescent, he pogut perllongar uns deus minuts la meva estada al llit. M'he dirigit cap al bany on he gaudit de tots els avantatges que dona l'aigua corrent i calenta, una aigua que arriba probablement des de la muntanya i que abans d'arribar a casa ha gaudit d'un complexe procés tècnic que en denominam depuració. Abans de que arribí a la banyera l'aigua ha estat escalfada i ara la tenc a l'exacta temperatura que desig. En semblaria una mica escabrós entrar en el detalls sobre la meva “toilette” quotidiana que comença amb un bany –som massa voluminós i esburbat per a la dutxa– i acaba amb un afaitat, que te tot un complicat ritual de preparació i de remat de caire físic i, fonamentalment, químic. He pujat després cap a la biblioteca i he engegat la tele per tal de veure les notícies que s'han produït durant la nit. He fet una telefonada a un amic que tot i l'hora era una mica intempestiva m'ha contestat de forma amable. He apuntat una cita a l'agenda. Després d'encendre l'ordinador he mirat el correu electrònic i una miqueta més tard he consultat, via electrònica, les portades dels diaris que tenc costum de llegir. Acabada aquesta tasca he obert una nova aplicació –el Neoffice Writer– i m'he disposat a escriure aquests articlet. Abans he donat una mica de corda al magí i he pensat que per a que jo pogués gaudir de les comoditats que fins ara he enumerat hi ha hagut centenars, milers i, fins i tot, milions, si bé es mira, de persones que han treballat a favor meu. Des del recol·lector d'herbes que he trobat envasades en la meva botella after-shave o el periodista que ha estat de vigilància al jutjat, fins al químic que ha sabut com conservar la fragància del gel de bany o l'informàtic que permet que a la pantalla hi surtin els missatges –no sempre agradables, ai!–que m'envien d'aquí i d'allà i de l'altre cap de món.

Si aquesta és la munió de persones que, mitjançant la ciència i la tècnica, venen al meu ajut abans de que siguin les deu del matí, vos podeu imaginar les de la resta del dia No crec que hi hagi algú que em pugui discutir que la nostra vida professional, econòmica, social i ajudes tècniques –i no hi ha tècnica sense homes al darrera– que rebré o hauré rebut quan arribi l'hora de tornar al llit no està plagada de milions d'ajudes alienes que pagam a un preu ben mòdic. Fa feredat just de pensar-hi.

Però no és solament es la vida social i econòmica la que condicionada o determina per la tècnica, sinó també la vida intima i dels valors. Per posar un exemple parlaré d'aquests sentiment que anomenam nostàlgia i que ens fa preferir el dolç record del passat a la fascinació q del present. La nostàlgia és un sentiment que m'ha acompanyat des de que era ben petit. Quan he viscut fora de Mallorca he enyorat el temps en que vivia aquí i ara, que hi visc, enyor els anys que vaig passar al País Valencià. Quan més punyent es feia aquest sentiment de malenconia era quan gràcies a la radio quan escoltava alguna melodia que feia estona que no havia sentit. El que em coneixen saben que no acostum a emocionar-me molt amb la música clàssica. Chopin, Mompou i poca cosa més. En canvi començava a veure espires quan per la radio sentia una bona ranxera, un tango o un bolero. Quan es reproduia la veu “crooner” no ja com en Frank Sinatra, al qual sovint trob excessivament professional, sino un cantant de cançò francesa com Gilbet Becaud, Yves Montand o Jacques Brel. Però ja dic el sentiment de nostàlgia i de neguit em començava a créixer quan o em demanava quan de temps tardaria en tornar a sentir aquella melodia i la melangia m'embriagava el cor. Ara les coses han canviat radicalment. Si sent una cançò que em corpren i quan arrib a ca nostra em vaig directe a “You- Tube” i, com si fora Humphrey Bogart a “Casablanca”, li dic tantes vegades com vull : “Torna-la tocar, You Tube”, “Play it Again, please” I és que com va dir Simone Signoret la nostàlgia ja no és el que era. I, amb l'ajut de la tècnica, menys.