Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 05/07/01

 

Mon Tourbillon


Dos grans cavalls ens han deixat per sempre més aquest dies. Es tracta, el primer, d’un americà que va ser líder indiscutible dels ambladors i que nomia Cam Fella. El segon és —era— Mon Tourbillon, un francès al que batejaren amb uns del millors noms que jo he conegut: el meu tremolí.


Tenc el nom de Mon Tourbillon associat a dues persones. La primera al meu amic i mestre felanitxer Pedro Soler. Ell va ser el que em va explicar ple d’admiració com trotava Mon Tourbillon. “Mon Tourbillon és —assegurava, fa devuit anys, en Pedro— un autèntic fenomeno”, pronunciant la primera o de manera ben oberta i amb l’allargament que solament saben fer el que has nascut prop del Puig de San Salvador. En Pedro continuava i deia “Es tracta d’un cavall sòlid com ell tot sol, profund com l’oceà, amb geni, i capaç d’una acceleració sorprenent, un canvi de ritme que deixa astorat a tothom. Un trot clar, sense que mai es feri. No és molt alt, però és una bolla de músculs que sembla que només desitgen fer més i més via. Els suecs va quedar amb la boca oberta quan varen veure que un cavall purament francès era capaç de trotar per davall de 1.12, com va fer en Mon Tourbillon a Solvalla on va guanyar un bateria de l’Elitloppet. En Mon Tourbillon és com el seu nom indica un tremoli que en una bufada treu tots els altres cavalls de la pista” En aquell temps en que no podíem connectar la tele i que jo no havia anat encara a Vincennes France, les paraules d’en Pedro en despertaven una admiració només comparable amb l’embadaliment que en produïren el 1959 les retransmissions radiofòniques del Tour de France que va guanyar Federico Martín Bahamontes.


La segona persona a la que tenc associada Mon Tourbillon és al seu propietari Albert Viel, una institució que fou dins el món del trot a França. Mon Tourbillon fou una creació pensada —calculada diria jo— de Viel, que va casar Amyot amb la seva estimada i magnífica egua Tornade VI. Mon Tourbillon va ser el gran obsequi que la vida li donà a Albert Viel i una magnifica recompensa per la fidelitat que sempre guardà a les arrels clàssiques de la raça francesa. La carrera de Mon Tourbillon estigué plena d’èxits. Va guanyar dos Prix de France, dos Prix de Selection, el Criterium de Vitesse de la Côte d’Azur i que da segon dels criteriums de tres i quatre anys. Mon Tourbillon no guanya cap Gran Premi d’Amèrica, però en quedà segon dues vegades. I és que Mon Tourbillon va tenir la desgracia de ser contemporani d’ Ourasi i aquest fet l’impedí convertir-se amb la gran estrella del firmament del trot francès.


Albert Viel n’estava tant satisfet del producte que havia creat que amb una mica d’egoisme no va voler que molta gent se’n beneficiàs de la genètica d’una màquina tant perfecta, elegant i poderosa. Va posar un preu de cubrició molt alt —quasi tres milions de pessetes— la qual cosa va fer torna la ma enrera a molts de clients i per això Mon Tourbillon no va tenir tants de fills com la seva classe i prestigi feia esperar. Els seus fills han estat bons cavalls, però no unes estrelles. Però en el darrers anys Mon Tourbillon s’ha destapat com un gran padrí. Les seves filles han produït cavalls de la categoria de Gai Brillant 1'14'', Fine Perle 1'16'', Himo Josselyn 1'13'', Jasmin de Flore 1'14'', Ivan d'Occagnes 1'13'', Itou Jim 1'14'', etc.


Encara que no m’agrada massa parlar dels meus cavalls —no som masoquista— he de dir que som copropietari de dues eguetes netes de Mon Tourbillon i que quan les veig trotar pens amb en Pedro Soler. M’agradaria ensenyar-les-hi i saber si en el seu trot hi veu reminiscència del seu padrí. Però en Pedro esta tant ocupat amb els coloms…