Francesc Bujosa :: Diari de Balears :: 23/05/01

 

Així es el trot


Si així és el trot: capaç de donar-nos les mes grans alegries i les més dures decebudes. Victòries i derrotes. Com les que obtingueren el diumenge passat a la correguda mes assenyalada de l’any Falaguer i Forever V. X. Vaig tenir, en aquella hora dramàtica, una pena molt grossa, pels propietaris de Forever que es disposaven a viure el dia més important de la seva vida i que veren com l’oportunitat se’ls escapava de la mans en el primers segons de la correguda. També vaig patir pel meu compatriota ferrioler Toni Frontera perquè vaig pensar amb el que significa per un al·lot tan jove tocar amb els dits la possibilitat de guanyar un Gran Premi Nacional i perdre’l. Toni Frontera sap que els entesos diran que per ventura la responsabilitat li va pesar massa, que va frisar en anar a aconseguir el cap de la correguda, que no havia sabut tranquil·litzar el cavall abans de la sortida i que tenia el cor estret. No n’ha de fer cas. Els cavalls són éssers vius i qualsevol cosa els basta per trastocar el seu sistema nerviós. En Toni és un dels millors menadors que tenim i demostrarà —n’estic segur— que el que va esdevenir diumenge es un accident que pot passar a qualsevol i que aviat en prendrà revenja. A Manacor? La meva tristor va tenir relació també amb el cavall, amb Forever, perquè jo creia —i crec— que és el millor cavall de la seva generació i que podria ser un cavall per anar a Europa i competir amb el millors del continent i, ara, es possible que aquests doblers que no va guanyar li facin falta per participar a la corregudes europees on s’acostuma a exigir una certa quantitat de doblers que ara li mancaran i limitarà molt les seves possibilitats.


Davant tanta decepció hom acostuma dir que així es el trot, però jo voldria que gràcies a Déu el nostre esport i el cavalls de trot tenen un avantatge sobre les curses de galop i es que la vida esportiva dels cavalls es molt llarga i això significa que Forever ha perdut una batalla —un batalla molt important— però no la guerra. Que te encara obertes totes les portes per arribar a convertir-se en el millor cavall que haurà produït el trot balear. Si té la qualitat que tot el mon creu que té en sortirà d’aquest pou negre en el que sembla que ha caigut. Haurem de seguir la seva carrera esportiva i a mi m’agradaria que els seus propietaris no s’obsessionassin en recuperar els diners perduts i no sotmetessin al cavall a un esforç massa intens continuat a fi de recuperar ràpidament els guanys que ara han volat.


La tristor pel fracàs de Forever no va impedir, tanmateix, que sentís una gran alegria per la victòria de Falaguer i del seu menador el santjordier Gabriel Pou, un menador per el que hi tenc — ja ho he dit altres vegades— una gran predilecció. Vaig escriure no fa molt que Gabriel Pou era l’únic menador que tenia possibilitats de rompre aquesta mítica marca de cinc victòries en el Gran Premi Nacional que te Julià Arnau. El que serà difícil es que algú millori aquesta marca que te Gabriel Pou que ha participat en quatre grans premis i els ha guanyat tots quatre.


Deia en el títol que així és el trot: un esport que sembla destinat a tirar en terra totes les prediccions. El més difícil de predir dels esdeveniments dels darrers anys era que una egua que va mostrar en la seva joventut molt poca classe i molts de problemes es convertís amb el temps amb la mare de dos guanyadors del Gran Premi: Auba des Etangs i Falaguer. Ja us podeu imaginar l’alegria que dona això al partidaris de la raça francesa com es en Bernat Parera que no feia més que recordar que el pare de Numbela era Habeo un fill mediocre del gran Paleo. En Falaguer esta lligat, per tant, a una de les branques mes consistents del trot francès. Arribarà na Numbela a produir un nou guanyador del Gran Premi. Si ho aconseguís seria la primera egua que ho fa. Mentres en Bernat subratllava l’ascendència francesa de Numbela en Jesús Ferriol, el meu amic i gitano català, feia la mitja i pensava que na Numbela pot ser tot lo francesa que vulgui en Bernat Parera, però en Hogan Lobell, el cavall pare de Falaguer és més americà que Mickey Mouse.


I es que així es el trot, com jo: una mescla —un embull més probablement— de sentiments, d’emocions i de idees.